POEMA
Un sentiment sense nom et domina
quan les paraules callen, perquè, sota
la veu egòlatra del jo, s’hi amaga
una inseguretat latent que et posa
davant d’aquest conflicte inexpressable
que ets tu mateix a part de les paraules.
Un tu com a material orgànic:
les cèl·lules creant-se i destruint-se
—la sola vida interior verificable—,
fins a rendir-se i tot l’instint de viure.
¿No sents la corporeïtat furtiva
que treballa en silenci per matar-te?
Aquest ets tu molt més que no pas l’altre,
que s’enalteix superb amb els teus versos.
