Al segle XVIII la voluntat de trobar sortides per a una Barcelona neutralitzada
políticament havia quallat en una opció en pro de la indústria fabril, seguint exemples
europeus. Al XIX, el canvi més visible de la ciutat fou la invenció i aplicació d’un
model urbanístic congruent amb aquella opció i conscient de les seves seqüeles.
Mentrestant, la pugna multiforme per renovar la cultura assolí un apogeu arran de
l’Exposició Universal de 1888. I al final del segle prenia cos l’aspiració a recuperar la
formació autòctona de les institucions públiques de Barcelona i de Catalunya.
A l’entrada del segle XX, els primers èxits electorals del catalanisme derivaren aviat
en l’ús de la vitalitat política barcelonina per construir un govern nacional per al
Principat de Catalunya. L’esforç dels dirigents de la Lliga Regionalista per cohesionar
la producció cultural obtingué resultats positius, al preu de descartar els avenços
imputables als corrents laics propis de l’ambient urbà vuitcentista. Entre 1923 i 1975,
el predomini de governs dictatorials afegí obstacles al desenvolupament d’una cultura
autoconscient i competitiva. Amb tot, el bagatge acumulat, si és conegut, reforça el
dret a participar en la lluita global contra les respostes involutives als enormes reptes
del segle xxi des d’una entitat urbana avesada a combatre-les.
