Una tetera que guarda les cendres d’un home és el detonant de la conversa, també dels silencis, entre l’autora i la petita Yuriko. Hi desfilen una mare trista —«L’ofeguen totes les coses/ a les quals l’ha lligat la vida»—, unes nenes d’ulls blaus i l’home del desert —«Ens vam estimar dos anys i dos minuts»—. Hi ha l’home que no dorm —«No sé com parlar-hi,/ amb un home que diu/ que no creu en la vida/ després de la mort»— i la dona del bosc i la dona del mercat, i un nen disfressat de Spider-Man. I hi ha també l’home de l’auró, i la soledat devastadora de qui ha deixat de creure en el poder balsàmic del temps: «No cura res, Yuriko, allò va ser i ja no és». Dones que se’n van i homes que ja no hi són, mares que no volen ser-ho, mares que no en saben prou i fills que encara no han après a plorar, en uns versos farcits d’ecos i d’absències —«L’aixeta de la pica gotejava/ i l’eco del degoteig/ feia més buida la casa»— i a la vegada una reivindicació continguda del present i del valor catàrtic de la paraula: «No cal saber gatès/ per parlar amb un gat». Això és Yuriko.
