A partir dels anys setanta del segle XX es produeix en la narrativa catalana una tendència a la incorporació de nous models culturals i teòrics (el textualisme dels crítics francesos de Tel Quel ?especialment Barthes i Kristeva-, el marxisme revisat d?Althusser, la psicoanàlisi lacaniana...) al costat de la reivindicació d?una tradició literària alternativa (Artaud, Bataille, Lautrémont, Mallarmé, Sade...) i de la pràctica de noves tècniques d?escriptura. El resultat és una escriptura autoreflexiva que s?allunya del model mimeticorealista per comprometre?s en un canvi de referents polítics i morals. Aquest volum s?ocupa del context contracultural en que sorgeix la narrativa d?experimentació, dels debats identitaris que suscita i de la posició de la crítica envers unes obres que reivindiquen la seva marginalitat i, alhora, aspiren a tenir un espai d?enunciació dins el sistema literari català. S?hi analitzen els discursos generats pels col·lectius Trencavel, Ignasi Ubac i Taller Llunàtic, la trajectòria d?autor com Isa Tròlec Josep Albertí, la subversió dels valors en l?obra de Biel Mesquida, la intertextualitat que obre les coordenades espai-temps dels textos i el rerefons teòric que permet explicar, històricament, el discurs experimental com a recerca de noves formes que desafien els paradigmes hegemònics d?interpretació.
