"Del que sento envers el demà, el més semblant a una certesa és que la Joana i jo no ens tornarem a veure. Com seria de diferent la vida si la mort fos esperar molts milions d'anys per poder-nos retrobar, encara que només fos durant uns breus instants. Però l'abisme que ens separa és l'abisme del mai més." Així comença el pròleg Joan Margarit en aquest poemari, ja un clàssic, que conté versos com aquests: " Joana, el temporal/ està lliscant sota els teus peus cansats./ Et veig fugir amb la teva lentitud travessant la mirada de la pluja."
