En la literatura catalana hi ha tradició de referents orientals. Basti recordar aquí Josep Maria Junoy i Joan Salvat-Papasseit, que amb ment occidental van atansar-se a l?haiku, una forma poètica que sorgeix de la cosmovisió japonesa. Immergir-s?hi demana esforç. En l?haiku es fa evident un univers desconegut: som davant d?una altra manera d?entendre l?existència. Herba roja de tardor. Cent estances de l?haiku japonès vol interpretar la sensibilitat i la llengua que ha donat lloc a aquesta miniatura verbal que, per contra i fora de tota retòrica, provoca una immersió
en la realitat tota sencera. L?haiku se situa a l?extrem de tota conceptuació, discurs, efusió sentimental i verbositat literària per mostrar la realitat nua, transparent. En el
seu treball, Vicente Haya estudia i comenta haikus clàssics i moderns, acosta com en un zoom el treball poètic de l?haijin ?el poeta d?haikus? que, en un espai ben
reduït, aplega l?esclat de l?univers.
