Els poemes d'aquest llibre són el resultat del silenci llarg d'una veu poètica feta a base de lectures, de converses, d'observació, d'exercici de la docència, de reflexió i, finalment, de pensament. Rosa Vilanova escriu el seu primer poema a la ratlla dels quaranta, sense gairebé adonar-se'n, moguda per una necessitat imperiosa de manifestació del text intern. El silenci li ha ensenyat que, per al poeta, el més important és escoltar --llegir, observar-- per arribar, en el moment precís i a través del sentiment i de les preguntes, al pensament i al poema. Per aquí s'explica l'autenticitat dels seus versos, l'encaix perfecte d'emocions i d'idees en el cristall del poema. El cel de les oques és un títol, entre ancestral i meravellós, que es va sumant de sentits: des del punt de sortida fins al d'arribada, des de la realitat palpable de l'instant etern fins a l'enigma inabastable d'aquest mateix instant. Aquest poemari és obra de la guanyadora de la tercera edició del premi de poesia La Catalana de Lletres, convocat per Catalunya Cultura. El jurat que atorgà el premi estava format per Sam Abrams, Jordi Cornudella, Jordi Ferré, Susanna Rafart i Esther Zarraluki.
